dissabte 26 de juny manifestació diada alliberament gai, lèsbic, bisexual i transexual
plaça universitat 18.30h manifestació
22h festa popular
28 de juny de 2010: Diada Internacional per l'Alliberament GLTB.
Aquest any es commemora el 41è aniversari de la revolta d’Stonewall. Un bar a la ciutat de Nova York, l’Stonewall Inn, del barri de Greenwich Village, on el 1969 persones transsexuals, lesbianes i gais van dir prou a la constant repressió policial a la que eren sotmeses. Va ser el primer cop que s'oposaven a ser arrestats. Entre els detinguts pels aldarulls, un noi portorriqueny va morir clavant-se en la reixa que envoltava la comissaria al “caure” des del 3r pis. Arran de la repressió, la gent va sortir de la foscor dels bars i va respondre amb una manifestació espontània. Aquesta revolta va ser el motor que va engegar la lluita del nostre col·lectiu i va donar peu al que anomenem Moviment GLT modern. La data va ser adoptada, en el món occidental, com una data cabdal per denunciar la l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia, en la defensa dels drets i llibertat de les persones GLT.
A Catalunya, pionera de l’estat espanyol, aquesta commemoració es ve celebrant, cada 28 de juny, com a Diada per l’Alliberament Gai, Lesbià i Transsexual, des de fa més de 30 anys. Fora de Catalunya i en la majoria dels llocs on es fa, se celebra el dia de l’orgull. És important no confondre els termes ja que enguany hi conflueixen a Barcelona aquests dos models de celebració diferents.
El primer model, Diada per l’Alliberament GLT, està organitzat pels col·lectius de gais, lesbianes i transsexuals que portem més de 30 anys ininterromputs organitzant la diada i que des de fa més de 15 anys, s’agrupen en la Com. Unitària 28 de juny, en la qual es segueix denunciant la situació d’homofòbia, lesbofòbia i transfòbia que patim -veure més endavan alguns exemples recents- i que continua obrint portes als drets i llibertats del col·lectiu. Se celebra amb una Manifestació amb pancartes, lemes i eslògans reivindicatius pels carrers del centre de la cuitat, acabant a la Pl. St. Jaume, seu del poder polític, amb la lectura d’un manifest redactat per tots els col·lectius que formem la Comissió Unitària 28 de juny. A la nit s’organitza una festa a l’aire lliure, oberta a tothom i gratuïta.
El segon model és un model totalment despolititzat, mercantilista i amb un esperit festiu vuit de contingut reivindicatiu, organitzat i encapçalat pels empresaris del gaieixample de Barcelona, amb un clar contingut americanitzant, que ells anomenen Pridebarcelona.
Tot dos models reben el suport de les institucions. Però no tots dos models tenen els mateixos mitjans i recursos per fer la seva difusió. El model per l’Alliberament GLT, treballa l’esdeveniment durant tot l’any i ho fa tot des de l’activisme, la ràbia i la il·lusió amb persones voluntàries.
El segon model aposta per un clar augment dels beneficis econòmics per als seus negocis, fent propaganda dels seus locals i esdevenint un dia festiu on els locals s’engrandeixen gràcies als carrers de la ciutat.
Davant aquesta situació que no és nova, ja que aquest és el tercer intent per part dels empresaris de buidar de contingut polític la diada, fem les valoracions següents.
El moviment per l’Alliberament GLT treballa incansablement durant tot l’any, des dels diversos col·lectius i associacions, pels drets i llibertats del nostre col·lectiu i contra l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia que impera a la nostra societat.
La celebració de la Diada 28 de juny, ha de ser un model reivindicació i de denúncia social de l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia.
No podem permetre, que els empresaris intentin apropiar-se de la data, ja que la seva funció no és aquesta.
Hauriem de lluitar per espais on la gent pugui viure en llibertat les seves relacions afectivo-sexuals lliure d’homofòbia, de lesbofòbia i de transfòbia, on l'odi, el rebuig i la marginació social no hi tingui cabuda, cosa que no passa sempre.
El 28 de juny, per tant, no pot ser una bufonada, una festa buida de contingut, ni una data més a mercantilitzar, ja que és una qüestió, en moltes parts del món, de supervivència.
A Catalunya, tots els dies ens trobem casos de discriminacions a les escoles, als centres de treball i a la vida pública en general, on se’ns agredeix i/o se’ns discrimina. A les associacions que ens dediquem al seguiment de casos d’homofòbia, lesbofòbia i transfòbia, com l’Observatori contra l’Homofòbia del FAGC, arriben queixes i denúncies que al final d’any es converteixen en centenars. Aquesta dada no és un fet casual, ja que a major grau de visibilitat, més gran és el greuge d’homofòbia, de lesbofòbia i de transfòbia.
Cap societat és democràtica i plural si consent que es mantingui una situació en la que l’odi alimenta situacions d'exclusió i de rebuig social encapçalada per altres sectors de la mateixa societat cap a una part dels seus membres. I encara menys, consentir que organitzacions com l’església catòlica i els seus satèl·lits continuïn amb els discursos homo-lesbo-transfòbics de sempre.
Des del FAGC i des de l’Observatori contra l’homofòbia demanem al Govern de la Generalitat de Catalunya que impulsi mesures urgents contra les agressions i/o discriminacions que patim el col·lectiu LGT. I també instem al Govern de la Generalitat de Catalunya que tiri endavant, d’una vegada per totes, la llei contra l’homofòbia de la qual tan es parla.
Volem recordar alguns exemples de la darrera Memòria Antidiscriminatòria elaborada per l’Observatori contra l’Homofòbia, on queda palesa l’homo-lesbo-transfòbia que hem de suportar diàriament les persones del nostre col·lectiu. Sense anar més lluny, recordarem el cas d’una noia de 13 anys, de la ciutat de Sabadell, que va haver de canviar d’institut pel bulling lesbofòbic al qual va ser sotmesa per les seves companyes al descobrir un cor amb dos noms de noies al seu quadern. El concert del cantant Sizzla, a la sala Apolo de Barcelona, on les lletres de les seves cançons insten al públic a “anar a matar “maricons” per sentir-se “orgullosos”. O la recent llei de reasignació de gènere, on les persones transsexuals que volen fer un canvi de gènere legal, han de passar per les mans d’un psiquiatra. L’homosexualitat masculina i femenina ja no estan reconegudes com a malaltia per l’Associació americana de psicòlegs –que és la que fa servir l’OMS- en el seu defecte, han incorporat la transsexualitat.
Hi ha molts interessos econòmics i polítics en convertir Catalunya, i concretament Barcelona, en un “paradís” on sols els homes gais dels diferents llocs del primer món se sentin millor que casa seva. I són aquests interessos els que no ens fan oblidar la situació de la resta del món, on els gais, les lesbianes i els transsexuals no poden expressar la seva sexualitat amb llibertat gràcies a l'odi i el rebuig socials. En la majoria dels països del món, l’homosexualitat, el lesbianisme i la transsexualitat estan penalitzades legalment amb la presó i en d’altres, se segueixen castigant les relacions entre persones del mateix sexe amb la pena de mort com ara a Afganistan, a Aràbia Saudita, a l’Iran, a Mauritània, al Pakistan, al Sudan, al Iemen o a alguns estats del nord de Nigèria. Recordem també els casos d’homo-lesbo-transfòbia a la nostra estimada Europa com els ocorreguts recentment a Polònia, Rússia o el Vaticà, on les forces repressores i retrògrades polititzen la nostra sexualitat. És molt difícil que en la majoria de països existeixi un moviment d’Alliberament GLT ja que els seus activistes són perseguits i empresonats contínuament. Com és el cas recent del Marroc o d’alguns països llatinoamericans.
A Catalunya, pionera de l’estat espanyol, aquesta commemoració es ve celebrant, cada 28 de juny, com a Diada per l’Alliberament Gai, Lesbià i Transsexual, des de fa més de 30 anys. Fora de Catalunya i en la majoria dels llocs on es fa, se celebra el dia de l’orgull. És important no confondre els termes ja que enguany hi conflueixen a Barcelona aquests dos models de celebració diferents.
El primer model, Diada per l’Alliberament GLT, està organitzat pels col·lectius de gais, lesbianes i transsexuals que portem més de 30 anys ininterromputs organitzant la diada i que des de fa més de 15 anys, s’agrupen en la Com. Unitària 28 de juny, en la qual es segueix denunciant la situació d’homofòbia, lesbofòbia i transfòbia que patim -veure més endavan alguns exemples recents- i que continua obrint portes als drets i llibertats del col·lectiu. Se celebra amb una Manifestació amb pancartes, lemes i eslògans reivindicatius pels carrers del centre de la cuitat, acabant a la Pl. St. Jaume, seu del poder polític, amb la lectura d’un manifest redactat per tots els col·lectius que formem la Comissió Unitària 28 de juny. A la nit s’organitza una festa a l’aire lliure, oberta a tothom i gratuïta.
El segon model és un model totalment despolititzat, mercantilista i amb un esperit festiu vuit de contingut reivindicatiu, organitzat i encapçalat pels empresaris del gaieixample de Barcelona, amb un clar contingut americanitzant, que ells anomenen Pridebarcelona.
Tot dos models reben el suport de les institucions. Però no tots dos models tenen els mateixos mitjans i recursos per fer la seva difusió. El model per l’Alliberament GLT, treballa l’esdeveniment durant tot l’any i ho fa tot des de l’activisme, la ràbia i la il·lusió amb persones voluntàries.
El segon model aposta per un clar augment dels beneficis econòmics per als seus negocis, fent propaganda dels seus locals i esdevenint un dia festiu on els locals s’engrandeixen gràcies als carrers de la ciutat.
Davant aquesta situació que no és nova, ja que aquest és el tercer intent per part dels empresaris de buidar de contingut polític la diada, fem les valoracions següents.
El moviment per l’Alliberament GLT treballa incansablement durant tot l’any, des dels diversos col·lectius i associacions, pels drets i llibertats del nostre col·lectiu i contra l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia que impera a la nostra societat.
La celebració de la Diada 28 de juny, ha de ser un model reivindicació i de denúncia social de l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia.
No podem permetre, que els empresaris intentin apropiar-se de la data, ja que la seva funció no és aquesta.
Hauriem de lluitar per espais on la gent pugui viure en llibertat les seves relacions afectivo-sexuals lliure d’homofòbia, de lesbofòbia i de transfòbia, on l'odi, el rebuig i la marginació social no hi tingui cabuda, cosa que no passa sempre.
El 28 de juny, per tant, no pot ser una bufonada, una festa buida de contingut, ni una data més a mercantilitzar, ja que és una qüestió, en moltes parts del món, de supervivència.
A Catalunya, tots els dies ens trobem casos de discriminacions a les escoles, als centres de treball i a la vida pública en general, on se’ns agredeix i/o se’ns discrimina. A les associacions que ens dediquem al seguiment de casos d’homofòbia, lesbofòbia i transfòbia, com l’Observatori contra l’Homofòbia del FAGC, arriben queixes i denúncies que al final d’any es converteixen en centenars. Aquesta dada no és un fet casual, ja que a major grau de visibilitat, més gran és el greuge d’homofòbia, de lesbofòbia i de transfòbia.
Cap societat és democràtica i plural si consent que es mantingui una situació en la que l’odi alimenta situacions d'exclusió i de rebuig social encapçalada per altres sectors de la mateixa societat cap a una part dels seus membres. I encara menys, consentir que organitzacions com l’església catòlica i els seus satèl·lits continuïn amb els discursos homo-lesbo-transfòbics de sempre.
Des del FAGC i des de l’Observatori contra l’homofòbia demanem al Govern de la Generalitat de Catalunya que impulsi mesures urgents contra les agressions i/o discriminacions que patim el col·lectiu LGT. I també instem al Govern de la Generalitat de Catalunya que tiri endavant, d’una vegada per totes, la llei contra l’homofòbia de la qual tan es parla.
Volem recordar alguns exemples de la darrera Memòria Antidiscriminatòria elaborada per l’Observatori contra l’Homofòbia, on queda palesa l’homo-lesbo-transfòbia que hem de suportar diàriament les persones del nostre col·lectiu. Sense anar més lluny, recordarem el cas d’una noia de 13 anys, de la ciutat de Sabadell, que va haver de canviar d’institut pel bulling lesbofòbic al qual va ser sotmesa per les seves companyes al descobrir un cor amb dos noms de noies al seu quadern. El concert del cantant Sizzla, a la sala Apolo de Barcelona, on les lletres de les seves cançons insten al públic a “anar a matar “maricons” per sentir-se “orgullosos”. O la recent llei de reasignació de gènere, on les persones transsexuals que volen fer un canvi de gènere legal, han de passar per les mans d’un psiquiatra. L’homosexualitat masculina i femenina ja no estan reconegudes com a malaltia per l’Associació americana de psicòlegs –que és la que fa servir l’OMS- en el seu defecte, han incorporat la transsexualitat.
Hi ha molts interessos econòmics i polítics en convertir Catalunya, i concretament Barcelona, en un “paradís” on sols els homes gais dels diferents llocs del primer món se sentin millor que casa seva. I són aquests interessos els que no ens fan oblidar la situació de la resta del món, on els gais, les lesbianes i els transsexuals no poden expressar la seva sexualitat amb llibertat gràcies a l'odi i el rebuig socials. En la majoria dels països del món, l’homosexualitat, el lesbianisme i la transsexualitat estan penalitzades legalment amb la presó i en d’altres, se segueixen castigant les relacions entre persones del mateix sexe amb la pena de mort com ara a Afganistan, a Aràbia Saudita, a l’Iran, a Mauritània, al Pakistan, al Sudan, al Iemen o a alguns estats del nord de Nigèria. Recordem també els casos d’homo-lesbo-transfòbia a la nostra estimada Europa com els ocorreguts recentment a Polònia, Rússia o el Vaticà, on les forces repressores i retrògrades polititzen la nostra sexualitat. És molt difícil que en la majoria de països existeixi un moviment d’Alliberament GLT ja que els seus activistes són perseguits i empresonats contínuament. Com és el cas recent del Marroc o d’alguns països llatinoamericans.