crònica d'un èxit anunciat:agujetas chico, flamenc en directe al cafè royale

crònica d'un èxit anunciat: agujetas chico al cafè royale barcelona

Dimarts 28 desembre 2010
Sala Cafè Royal
c. nou de zurbano 3, Barcelona

Fa moltes setmanes que rebo al meu correu del Facebook missatges d'un promotor desconegut sobre els concerts gratuïts que fan a aquest local tots els dimarts de flamenco en viu.

Aquest dimarts vaig tenir la sort de poder assistir al concert de Agujetas Chico.
Un local remodelat, un racó ple d'estil i de lluentor interiorista, que delata bon gust.

Sempre es benvinguda una convidació a veure flamenc en directe, i molt més si és gratis i a un lloc ideal:
a una branca desèrtica de la plaça reial podrem gaudir d'un moment d'art cada dimarts.

Agujetas Chico.

Un noi amb camisa de quadres d'una marca molt casual agafa la seva guitarra espanyola com si fos una part més del seu cos. Se la fica a la falda, l'acaricia, la mira, la templa... amb calma...
Escolta els sons de les seves cordes, apropa l'orella tan com pot, intentant evitar la xerrameca del públic que espera amb copes de vi blanc i l'envolta, a una sala oberta. És una sala d'actuacions de sòl de fusta, amb escaletes que fan de cadira, amb una paret amb coixins que dóna un toc de caliu a l'ambient de disseny. Disseny ambiental.
Llum tènue, tèrbola, com la nostra Barcelona d'aquests dies.
Un dels nois que seu a la vora de la zona d'actuació pica de mans amb les primeres esgarrapades de guitarra.
Als cinc minuts seu sobre la seva caixa de sons i la repica, amb molt de toc i do, al ritme...pa, pam... pam, pam....
L'oida es queda congratulada amb el seguit de sons que li arriben, somric.
Una cançó, mil aplaudiments. Dues cançons... i el solitari guitarrista comença a entornar la veu...veu de plom, de l'obscur, arranjada, solemne, de flamenc d'home... dura, forta, greu... estripada, remola una cançó d'amor, de dol...
Sonen els repics de palmells del seu cosí, ven a la vora...
Un altre jove, de cabells rossos i arrissats, es posa d'en peus... i somriu... poc a poc s'endinsa entre el caixer i el guitarrista,...
s'apropa el micro... tanca els ulls, repica de mans,... ballen els seus peus... i canta...
ara ell és més agut, més suau, més delicat... més femení...
més dolç....
unes quantes cançons pròpies, d'amor i desamor... d'odi, de viure, d'art... nou.... i fins hi tot dues versions sublimes, com la de Se dejaba llevar, homenatgeant el gran Antonio Vega....

És increïble com sembla tan senzill crear, quan veus a aquests joves músics fer la seva, com volen, amb molta màgica i un toc de sort... fan bategar els cors dels presents i inspiren a la devoció i la il.lussió de tornar-hi... un altre free-dimarts de flamenc!
***
lutxana
3.1.11
+ info: http://www.flamencobarcelona.com/