Les tres dimensions del so

Només sentim allò que produeix so. 

No cal alarmar-se, no és símptoma de sordesa: però si jo, ara mateix, premés la corda d'un violí davant els teus ulls, gairebé no la sentiries. No "només" la corda, almenys: abans d'arribar a les orelles, la seva mínima vibració, convertida en ones de pressió d'aire, hauria rebotat al sostre i les parets de la sala, hauria inundat l'espai i hauria estat absorbida i atenuada en part, hauria trobat ressonàncies en el cos del violí o qualsevol altre objecte proper i cadascuna d'aquestes ressonàncies hauria generat, al seu torn, els seus propis ressons i reverberacions: tot això per entrar en el teu cap matisat per la posició i la forma de les teves dues orelles. Només llavors pots assignar l'etiqueta "corda de violí": però en tot aquest calidoscopi de reverberacions i ressonàncies, de la corda gairebé no queda res.

Quan un pensa en la complexitat del problema, resulta difícil de creure que el nostre cervell aconsegueixi desenredar un mateix so i identificar la seva font de manera instantània. Però en el procés, a més, ens aporta informació en la que poques vegades parem atenció, (encegats, paradoxalment, per la prevalença de la vista). 

Si tornéssim a l'experiment del primer paràgraf i acceptessis tancar els ulls, aconseguiries sentir no només aquest so que identifiques com "corda": podries intuir, a més, quina mida té la sala, quants mobles l'ocupen, com d'alt és el sostre o des d'on torturo al pobre instrument.

L'espai, amb les seves ressonàncies i els seus reflexos, més la forma de les nostres orelles, modula tots els sons que percebem. 

El cervell, en una ostentació d'enginyeria inversa, ens proporciona informació sobre l'espai que ens envolta, amb una precisió que posa els pèls de punta.

Literalment: i si no, prova a escoltar el següent exemple (molt important: amb auriculars i preferiblement, els ulls tancats). 

*

Encara que en teoria podem saber com afecta cada factor (espai, ressonàncies, orelles) al so, i fins i tot calcular el seu efecte per reproduir matemàticament, en la realitat, el problema té tantes variables que no resulta pràctic si més no treballar-lo.

En aquest cas, els artífexs de la gravació del barber van decidir utilitzar el més potent simulador de fenòmens físics que coneixem: el Món Real TM.

Per a això, van col · locar dos micròfons en en un lloc gairebé idèntic a aquell on nosaltres, les persones, rebem el so: dins de les orelles d'un maniquí. 
Allà, cada so arriba ja modificat per la sala, la distància, l'orientació de la font. Però també, i això és el més delicat, pel pròpi cap i les orelles del maniquí. 

De fet, aquesta és una de les causes de la peculiar forma de les nostres orelles, la seva duplicitat i la seva posició: i provoca la conveniència que sentim en 3D i puguem conèixer la procedència dels sons.

No és l'única ocasió en què els enginyers de so es veuen forçats a reproduir la pròpia realitat per conèixer fidelment el comportament del so. Encara que en altres ocasions ho fan canviant d'escala. 

Un dels aspectes que més s'ha de cuidar en el disseny d'auditoris i sales d'espectacles en general, és precisament l'acústica arquitectònica.

Per a això, encara que cada vegada es fa menys, els arquitectes reprodueixen la forma de la sala amb maquetes en miniatura on es presta atenció a cada mínim detall: els materials, les butaques, tot. 

Es col · loquen una sèrie de petits micròfons repartits per la sala i s'emeten els sons habituals per a un escenari. 

Els habituals ... excepte per un detall: de la mateixa manera que l'espai queda miniaturitzat a la maqueta, el so s'ha d'escalar.

Maqueta 1:10 de la Philarmonía de Paris. El treball és tan detallat que s'inclouen,  els espectadors en miniatura. Foto de Nicolás Borel.

http://www.philharmoniedeparis.com/en/medias/music

Per això, els enginyers fan servir ultrasons en les seves simulacions, la longitud d'ona és molt més curta (en la mateixa proporció que la maqueta). 

En l'actualitat tot aquest procés es sol realitzar mitjançant simulacions computacionals que simplifiquen i, sobretot, abarateixen el procés, em diverteix pensar en els enginyers jugant amb el seu enorme palau de nines cridaneres. 

Si alguna vegada trobo una d'aquestes maquetes, prometo muntar un cor de puces i totes elles seran sopranos líriques.

Els arquitectes i enginyers d'aquestes sales saben que so i espai són inseparables, gràcies a les reverberacions i ressonàncies. 

Què passa llavors quan aquestes desapareixen?
Podríem sentir "sola" la corda de violí que vaig prémer en el primer paràgraf?
I si li "restem" l'espai al so? 
Bé, aquesta pregunta també té una resposta molt empírica: la d'aquells que han pogut entrar en una cambra anecoica. 
Una cambra anecoica és un espai dissenyat perquè tots els sons que arriben a les seves parets siguin absorbits en més d'un 99%. Per a això, estan cobertes amb falques de cert material absorbent, que aconsegueix que el so només sigui reflectit cap a l'interior de la paret. El resultat és l'absència total de reverberació i el silenci més absolut que pot assolir en la Terra.

Sala anecoica de la Universitat Tècnica de Dinamarca | Font: Alistair Philip Wiper

Curiosament, els que entren en elles, preferiblement sempre acompanyats, diuen no poder romandre massa temps dins (un màxim de 45 minuts, segons llegeixo). Una de les causes adduïdes és la desorientació, el desequilibri: resulta difícil saber on està el terra i saber si cap so reflectit procedeix d'ell. Però hi ha d'altres: la pròpia veu esdevé una estranya per a la persona. Comença a deixar-se sentir la inquietant simfonia del propi cos: el fluir àlgid de la circulació de la sang, l'estrèpit rítmic de la respiració, cada cruixit dels ossos i els músculs abans tan callats ...

Poques vegades sentim res del que produeix so, en realitat. Però si ho féssim, si poguéssim escoltar aquesta corda de violí vibrant nua, sense espai, des del no res, qui sap si podríem reconèixer-lo: possiblement, ni tan sols suportar-la.

Aquest post ha estat realitzat per Almudena M. Castro (@ Puratura) i és una col · laboració de Naukas amb la Càtedra de Cultura Científica de la UPV / EHU.

per zientziakultura
font:
http://zientziakultura.com/2013/07/05/las-tres-dimensiones-del-sonido/