El problema és potser, també, poder escriure tot allò que penses, o potser, no és cap problema, és una sort.
Aprendre a gaudir. Adonar-se que és una sort, donar-li la volta a les coses. Ser més “Chi” i no tant “Cheng”.
Enfrontar-se a les coses de cara no és sempre la millor manera d’ocupar-se de les preocupacions.
A vegades, per moments, penso i potser també tinc la oportunitat de poder escriure-ho.
En moments de solitud a vegades escric en mots encreuats els conceptes clau de la meva incongruència mental.
Paraules deixades anar, sempre amb la por insolent, de potser no voler llegir-les mai.
Ara el bagatge personal, els estudis, l’experiència no serveixen gaire, no tant com abans.
Ara el New York Times contracta “bloggers” `per la seva secció d’actualitat.
Ara els diaris escrits estan caient sense remei, la gent no els compra si no és que succeeix alguna notícia d’allò més impactant.
Si no es compren diaris impresos cap marca vol fer publicitat a les seves planes.
Però?... Vols dir no a que la majoria de notícies surten al diari perquè acompleix els interessos capitalistes de l’empresa que edita aquell rotatiu?
Vols dir que no s’han autodestruït?
Vols dir que no a que en compte de ser objectius i independents, es deixen endur directament per les grans centrals de notícies, que els hi venen les notícies ja enllaunades...
Sense criteri, sense opinió.... dóna igual mirar la notícia a un diari que a un altre ... o tant mateix a un diari gratuït...
Potser els únics articles profunds sobre temes candents o d’interès periodístic els trobem als diaris del cap de setmana... als suplements... però tot hi així... ens carreguem amb un munt de merdes que no calen... pel·lícules, catàlegs de mobles, mostres de perfums, inclús braçalets... tdt... els diaris no s’han de dedicar a regalar-te res... s’han de dedicar a profunditzar en les notícies... ens han d’oferir una nova manera directe i independent de veure les coses.... coses que nosaltres no podem veure... ells i elles són els nostres ulls a la resta del món...
Igual que els bancs no s’han de dedicar a regalar jocs de copes ni ordinadors...encara que això a mi m’ha servit per tenir-ne un de portàtil i poder escriure això, aquí i ara... dubtes... contradiccions... els bancs s’han de dedicar a fer crèdits a la gent... no a fer-se rics... i, és, que si la gent es dediqués be a tot allò que s’ha de dedicar... si sublimés en la seva veritable tasca... i no es fiqués allà on no s’han de ficar... potser tot aniria millor...
Però la gent s’avorreix, busca nous oceans blaus on navegar...
La gent ara mira les notícies a Internet, i no tant als diaris penjats trenta dies desprès (que tenen por a ser copiats?... diuen que és el lladre que es creu que els demés ho son com ell...). La gent fica el títol d’allò que l´’interessa al Google i mira els blogs o bitàcores que més s’aproximin a la seva cerca avançada.
Ara el bagatge personal, els estudis, l’experiència no serveixen gaire, no tant com abans.
Ara les professions amb més projecció (extret d’un estudi del 2005 de la Generalitat de Catalunya) són:
1.- Brand Manager: persona que es dedica a crear valor afegit a la marca, entitat o producte, mitjançant l’enllaç d’aquest “productor” amb les tendències socioculturals.
2.- Location Manager: aquells que cerques llocs on rodar spots, films, videoclips, que emfatitzin el producte.
3.- Experts en Tics: persones “frikies” que estàn a la última en tecnologia i innovació: científics bojos de forums de la xarxa?
4.- Mediador Cultural: aquella persona que es dedica a la interacció cultural i social, a establir vincles entre entitats i grups socials marginats, implica els diferents actors en un compromís comú: igualtat, millorar situacions crítiques, denunciar , etc.
5.- Comunity Manager: persona o grup de persones que es dediquen a animar xarxes socials, dinamitza amb propostes, i activitats diverses els grups socials, les persones, etc.
6.- Cool Hunter: caçadors/es de tendències.
7.- Manager Cultural: projecció, producció cultural, events, relacions públiques, representant de músics, actors, escriptors, etc.
Crea vincles, aporta noves propostes culturals, omple l’agenda d’oci del seu entorn, difon, aglutina.
*Per exercir qualsevol d’aquestes feines no et cal cap carrera o títol d’Esade, només et cal el teu propi interès pel tema en qüestió i que sàpigues escriure allò que penses arrel de la teva experiència, propostes, etc.
A vegades també és molt important la creativitat, la crítica, la reflexió interna, el debat unipersonal...i tenir la necessitat de comunicar-ho... de difondre’t... inclús per ser expert en Tics només et cal tenir un ordinador i connexió a Internet per assolir tot allò que et proposis...
Ara no cal ser aquell que va tenir una idea genial en un moment genial i va tenir sort de trobar un mercat net, un oceà blau o navegar...i va engegar un negoci que ha anat vent en popa fins ara, fins ara que hi ha crisi... i ara que? No sap què fer.. no té solucions... encara que tingui 40 anys d’experiència... no sap com aconseguir nous clients... no sap com fidelitzar els que ja té...
I no pot trobar les solucions llegint llibres de Marketing d’ahir... perquè els problemes són concrets, personalitzats, d’aquí, d’ara mateix... i demà seran uns altres... ara se n’adonen que necessiten ajuda.. assessors... ( encara que encara creuen que la solució és dins seu... perquè fins ara sempre l’han trobat...)... aquest cable... no el trobaran en l’experiència ... el trobarà allà on hi haguí noves idees, creativitat de fusió...ho trobarà potser a la persona que té de pràctiques a l’oficina, al conserge, a la dona de la neteja... a la seva mare, als seus nebots... a davant de casa seva...
Ara els treballadors, els “yupies” de France Telecom, o Orange que és lo mateix, es suïciden en cadena al mateix lloc de treball. Diuen que els indueixen a que es droguin, que els estressen fins a límits insospitats, que els pressions. Ja són 25 persones que prenen la decisió més decisiva de desfer-se d’ells mateixos. És potser per no tenir temps per pensar, o tenir massa temps per pensar?
Consumisme, do you really want to hurt me?